El Camí del Nord (o Camí de la Costa) és el camí de Sant Jaume que comença a Irun i transcorre per la costa cantàbrica. Fins a *Ribadeo, la primera població gallega, el traçat segueix la línia litoral (no sempre prop de la costa), i és a partir de l’esmentada població que la ruta s’allunya de la costa per dirigir-se a la capital gallega. El Camí del Nord és un dels camins històrics que els pelegrins medievals seguien per visitar el sepulcre de l’apòstol, encara que els historiadors coincideixen que mai va ser molt freqüentat a causa de la intricada orografia i al menor nombre de localitats que oferien hospitalitat.

Avui dia el Camí del Nord, juntament amb la Via de la Plata i el Camí Portuguès, s’ha convertit en una bona alternativa al Camí Francès per tots aquells *caminantes que vulguin fugir de la massificació i *trivialización que en els últims anys sofreix aquest camí. O que volen una peregrinació més compromesa o més espiritual. O que busquen uns paisatges que en l’imaginari popular són més espectaculars que en altres rutes, en ser aquest un camí litoral.

Cada any el nombre de pelegrins augmenta amb força en la ruta cantàbrica. L’any 2009 van ser 9.183 pelegrins, en el 2010 (Any Sant) van ser 17.954, en el 2011 van ser 11.975, i en el 2012 van ser 12.919. Una gran part d’ells ja ha recorregut el Camí Francès i busquen noves experiències. També és cert que si en el Camí Francès, en el global de l’any, hi ha un cert equilibri entre el nombre de pelegrins espanyols i de pelegrins estrangers, en la ruta cantàbrica l’equilibri es trenca clarament a favor d’aquests últims (amb el mes d’agost com a única excepció).

Com ja hem comentat, a Galícia el camí transcorre per l’interior. Però també en les altres comunitats autònomes hi ha llargs trams en els quals caminem sense veure el mar, amb etapes senceres lluny de la costa. Aquells que creuen que el Camí del Nord és un bucòlic passeig sempre prop del mar s’equivoquen. És veritat que hi ha trams que segueixen la mateixa línia de la costa, i molt bonics, amb fantàstiques platges i abruptes penya-segats, però són els menys. De totes maneres, després d’hores caminant per l’interior, quan ja no recordem que el mar està aquí al costat, la sobtada aparició del Cantàbric és un esplèndid regal.

Una altra de les característiques del Camí del Nord és el fet que creua un territori amb una alta densitat urbana, amb no poques ciutats grans i mitjanes, i amb nombroses urbanitzacions. Són evidents, pels *caminantes, les desoladores conseqüències que la pressió urbanística ha provocat en la costa espanyola en les últimes dècades.

El camí al País Basc és extraordinari, tant pel que fa als camins com als paisatges i a les localitats. I, a més, la senyalització és excel·lent. El camí és muntanyenc en gairebé tot el recorregut, més a la província de Guipúscoa que en la de Biscaia, i hem de superar fins a 10 serres d’entre 300 i 500 metres d’altitud. El paisatge bàsicament ho configuren les valls verdes i humits, les grans extensions boscoses, els nombrosos rierols, els caserius dedicats a la ramaderia, l’aspre perfil de la costa, i els pobles compactes. A Guipúscoa, passem per *coquetas viles marineres, com a Passatges de Sant Joan, per acollidores poblacions turístiques, com Zarautz, i, és clar, per una de les ciutats més boniques de l’Estat: Sant Sebastià. A Biscaia cal destacar la ciutat de Guernica i, per descomptat, la ciutat de Bilbao, cor de l’àrea metropolitana en la qual viu gairebé la meitat de la població del País Basc.

El camí per Cantàbria avança en la seva major part per carreteres i pistes asfaltades. En diverses etapes tenim com a referència la carretera nacional N-634, pel voral de la qual haurem de caminar però que, afortunadament, no suporta molt tràfic des de l’obertura de l’autovia A-8. En alguns trams hi ha alternatives senyalitzades que eviten l’asfalt, però a costa d’incrementar considerablement el nombre de quilòmetres. Els aspectes més positius del camí per Cantàbria són algunes valls bucòliques, com els de Liendo i Güemes, encantadores platges, com la de Berria, localitats de gran interès, com Castro Urdiales i Santillana del Mar, i la visita a la noble capital, Santander. Pel que fa als aspectes negatius, a més de l’excés d’asfalt, esmentar les extenses urbanitzacions, les zones industrials de Santander i Polanco, el domini aclaparant dels boscos d’eucaliptus, i una senyalització de vegades poc precisa.

El camí per Astúries és més muntanyenc i rural que el de Cantàbria. També presenta més desnivells, encara que res comparat amb el País Basc. També a Astúries hi ha molts boscos d’eucaliptus per a la seva explotació paperera. Els trams d’asfalt segueixen sent importants, amb la carretera nacional N-634 de referència, però ara alternats amb camins de terra i senderes. Alguns petits llogarets presenten una estructura urbana extensa, disseminada i anàrquica, que dificulta precisar els seus límits. També trobem poblacions marineres boniques i acollidores, com Llanes, Ribadesella i Luarca, i unes altres sorprenentment interessants, com Avilés. Hem de, no obstant això, creuar dues importants àrees industrials en la curta etapa entre Gijón i Avilés. Pel que fa a la senyalització, en la major part dels trams és correcta, però en alguns llocs, com per exemple a la Muntanya Areo (10 km passat Gijón), i també entre Luarca i Villapedre, és alguna cosa confusa.

Just arribar a Galícia, a partir de Ribadeo, el Camí del Nord abandona la línia de la costa per endinsar-se a l’interior de Lugo, prenent l’adreça sud-est. Tornem al traçat muntanyenc, amb alguns desnivells importants que ens porten a la memòria les muntanyes basques que deixem dies enrere. De fet, només serà en les dues primeres etapes. El territori per Galícia està escassament poblat, i la seva activitat econòmica s’orienta bàsicament a la ramaderia. En *Gontán, a 50 km de *Ribadeo, aconseguim l’altiplà interior de Lugo, un altiplà que oscil·la entre els 600 i els 700 metres d’altitud, a la comarca A Terra Chá. Aquí els desnivells es moderen considerablement, i el camí creua un interminable reguitzell de minúscules parròquies en un entorn plenament rural. Pel que concerneix als aspectes culturals del tram gallec, cal destacar el poble de Lourenzá, amb l’interessant monestir de San Salvador, la localitat de Mondoñedo, amb la seva catedral de Santa María, i, sobretot, l’extraordinari monestir de Sobrado dos Monxes.

El Camí del Nord, d’Irun a Arzúa, té 784 quilòmetres i pansa per 133 poblacions amb serveis. Així doncs, resulta una mitjana d’una població amb serveis cada 5,9 km. Les distàncies més llargues sense trobar ni un bar ni una tenda són: de Mondoñedo a Gontán (17 km), en la segona etapa gallega; de Vilela a San Xusto (16,8 km), en la primera etapa gallega; i de Guernica a Goikolexea (16 km), al País Basc. El camí transcorre per un bon nombre d’àrees urbanes, entre les quals destaquen les següents: Bilbao, amb 350 mil habitants (900 mil a l’àrea metropolitana); Gijón, amb 280 mil habitants; Sant Sebastià, amb 185 mil habitants; Santander, amb 180 mil habitants; i, finalment, Avilés, amb 85 mil habitants.