Es coneix amb el nom de Camí Primitiu el camí de Sant Jaume que té el seu origen a Oviedo i enllaça amb el Camí Francès en *Melide. El nom “primitiu” es deu al fet que aquest és el primer camí del que es tenen referències històriques; el rei Alfonso II d’Astúries i el seu sèquit van sortir d’Oviedo, al segle IX, per visitar la tomba de l’Apòstol Santiago, descoberta feia pocs anys. L’itinerari documentat d’aquella primera peregrinació i l’actual són bastant coincidents.

Una de les principals característiques d’aquest camí, en comparació dels altres Camins de Santiago, és la duresa del recorregut. D’Oviedo a Lugo és un típic recorregut de muntanya mitjana. Excepte la baixada a l’embassament de Salime i la pujada al Port del Palo no hi ha grans desnivells a superar d’una tacada. No obstant això, el camí és un continu puja i baixa, amb una successió de tot tipus de camins: corriols, senderes, pistes de terra (és fàcil trobar trams enfangats), camins pedregosos o de pedra solta, i pistes d’asfalt. Per tant, és necessari un mínim de preparació física per afrontar el repte amb garanties. Afortunadament, la distribució dels albergs al llarg del recorregut permet, per a aquells una mica més lents o menys preparats, realitzar tot el camí sense haver de realitzar cap etapa excessivament llarga. A l’hivern ha de ser francament complicat realitzar aquest camí, entre altres motius perquè una bona part del recorregut se situa per sobre dels vuit-cents metres de altitud.

Unes altres de les característiques més destacades del Camí Primitiu, relacionada sens dubte amb l’anterior, és la bellesa de l’entorn i del paisatge. El camí creua desenes de boscos, rius, rierols, prats de pasturatge (amb bestiar boví), valls, pujols, muntanyes, llogarets… i els paisatges, sobretot en el tram asturià, són fabulosos. També veiem nombrosos cavalls, alguns salvatges. A més, la major part del camí transcorre en plena naturalesa i, afortunadament, gairebé no hi ha contacte amb carreteres de tràfic intens.

Per desgràcia, en els últims anys la construcció de l’autovia Oviedo – La Espina, l’A-63, ha afectat greu i irreversiblement diversos trams, alguns dels quals eren bellíssims, de les tres primeres etapes. A més, la construcció és lentíssima (només els primers 30 km s’han posat en funcionament), i a mitjan any 2012 les obres es troben gairebé parades.

Al llarg del camí anem trobant nombroses fonts de bona aigua (ull, excepte en la variant Ruta de los Hospitales), cada pocs quilòmetres, amb la qual cosa no és necessari carregar amb molta aigua. En l’època de màxima calor convé ser, per descomptat, previsors.

On passa gent hi ha negoci, i mai està de més guanyar uns eurets. Així han de pensar algunes persones les cases de les quals estan al costat del camí i han instal·lat màquines expenedores per als pelegrins, algunes de les quals no només ofereixen begudes, sinó que també ofereixen pastilles de xocolates, sándwiches, amanides, etc… i en algun cas fins i tot han construït una petita zona de descans! I és que, el camí ja no és el que era…

Un dels aspectes millor valorats d’aquest camí és el nombre de pelegrins que ho recorren. Res a veure amb la massificació del Camí Francès, però tampoc res a veure amb la gran solitud d’altres camins. A la primavera i a l’estiu és habitual coincidir amb entre 10 i 20 caminants en els albergs (any 2012), un nombre de pelegrins idoni doncs permet compartir vivències i al mateix temps gaudir d’una certa solitud. L’excepció són alguns dies d’estiu, en els quals efectivament els albergs queden desbordats per la quantitat de caminants. D’altra banda, una bona part dels pelegrins que comencen a Oviedo coincideixen cada dia en els mateixos albergs, en ser aquest un camí amb les etapes bastant predeterminades per la situació dels mateixos.

I, per finalitzar la introducció, la qual cosa sens dubte és el millor d’aquest camí: els vilatans. Al llarg del dia, als pobles i camps, ens trobem amb persones encantadores, senzilles, alegres, perspicaces i extraordinàriament amables, que saben molt bé per on passa el camí, on hi ha una font… i que sempre estan disposades a ajudar en el que sigui menester. En aquest aspecte, el Camí Primitiu, és molt especial. Esperem que mai canviï.

El Camí Primitiu, d’Oviedo a *Melide, té 261 quilòmetres i pansa per 36 poblacions amb serveis. Així doncs, resulta una mitjana d’una població amb serveis cada 7,3 km. No és una dada negativa i menys tenint en compte que aquestes poblacions estan ben distribuïdes al llarg del recorregut. De totes maneres, com sol ocórrer en els camins alternatius al Camí Francès, alguns dies haurem de carregar la motxilla amb alguns comestibles i aigua. Les distàncies més llargues sense trobar ni un bar ni una tenda són: de San Roman da Retorta a Melide (30,2 km), creua alguns llogarets, alguna amb tenda de comestibles d’horari imprevisible, i hi ha un petit bar 4 km abans de Melide; de Castroverde a Lugo (22,2 km), es creua un reguitzell de petits llogarets, algunes amb màquines expenedores de begudes i comestibles; de La Mesa a Grandas de Salime (15,2 km), sense cap poble al mig; i de Pola de Allande a Lag (13,2 km), un recorregut de muntanya que inclou la pujada al Port del Palo. Els valents que segueixin la variant de la Ruta de los Hospitales hauran d’aprovisionar-se en Campiello, atès que entre aquesta última població i Lago hi ha un recorregut de 24,8 quilòmetres de muntanya en solitud. I, finalment, esmentar que les dues ciutats més grans d’aquest camí són les dues capitals: Oviedo, amb una mica més de dos-cents mil habitants, i Lugo, amb gairebé cent mil habitants. La tercera és Tineo, amb onze mil habitants.