La Via de la Plata deu el seu origen a un conjunt de calçades romanes que unien el sud-oest amb el nord-oest peninsular. En el seu tram central la calçada romana presenta la denominació tècnica actual de Iter Ab Emerita Asturicam; unia dues poblacions romanes de gran importància: Emerita Augusta (Mèrida), capital de la província romana de Lusitania, i Asturica Augusta (Astorga). Segles després, aquests magnífics camins pavimentats amb pedres els van utilitzar els àrabs en la seva conquesta dels territoris peninsulars, i, posteriorment, una vegada completada la reconquesta cristiana, van anar els devots de Santiago els qui van seguir aquestes calçades en la seva peregrinació a la tomba del Apòstol.

La denominació “Plata” no té cap relació amb el metall d’argent. No es coneix amb certesa el seu origen, però la hipòtesi més versemblant sembla ser la d’una evolució fonètica de la paraula àrab Balata, que significa camí empedrat.

Centrant-nos en el camí actual, el primer que hem d’apuntar és que les dues paraules que millor sintetitzen l’essència de la Via de la Plata són: solitud i calor. Són hándicaps? Depèn de para qui, però és un fet que formen part fonamental d’aquest camí; potser, són al mateix temps, com les dues cares d’una moneda, les seves millors virtuts i els seus pitjors inconvenients. L’any 2003 vaig escriure el següent: “En alguns trams, sobretot entre Sevilla i Salamanca, la solitud és immensa. Hores i hores de camí sense coincidir amb ningú i sense passar per cap lloc habitat”. Ara ja no puc subscriure-ho, doncs des de llavors l’augment de pelegrins ha estat constant, i ara ja és habitual anar coincidint al llarg de l’etapa amb altres caminants, sobretot a la primavera i a la tardor. Quant a la calor, i també principalment en el tram de Sevilla a Salamanca, depèn, per descomptat, de l’època de l’any: a la primavera i a la tardor pot ser intensa, i a l’estiu pot ser insofrible. Alguns dies de juliol i agost, a Andalusia i Extremadura el termòmetre supera els 40 graus oficials (o sigui, a l’ombra) en les hores centrals del dia. Caminar a aquesta temperatura és extremadament perillós, doncs el cop de calor no avisa i pot ser mortal. En aquestes circumstàncies no quedarà més alternativa que realitzar etapes curtes aprofitant la matinada o el vesprejar per avançar. O, més assenyat encara, evitar anar a la Via de la Plata en els mesos més calorosos.

La senyalització, amb fletxes grogues en tot el recorregut, és bona en general i seguir-la no presenta especials dificultats. Per descomptat, és més austera que la senyalització del Camí Francès, i, en un camí tan llarg, és normal desorientar-se alguna vegada, possiblement més per un descuit nostre que per una mala senyalització. En alguns trams, a les fletxes grogues se superposen altres elements indicadors: fites de pedra, galledes en el cas d’Extremadura, rèpliques de *miliarios romans, etc.

La solitud, la calor, les llargues distàncies entre les poblacions, i el miler de quilòmetres que separen Sevilla de Santiago, fan d’aquest un camí poc propens a la massificació, encara malgrat l’augment de pelegrins any després de any.

Els millors mesos per recórrer-ho són març, abril, maig i octubre. En aquests mesos els estrangers són majoria aclaparant. Al juny i al setembre haurem de prendre precaucions quant a la calor. Al juliol i agost és desaconsellable, almenys el tram de Sevilla a Salamanca. I l’hivern pot ser una bona alternativa per als solitaris empedreïts.

La Via de la Plata és un camí atractiu per als ciclistes, atès que una bona part del recorregut (per descomptat, no tot) és ciclable. I els desnivells, en conjunt, són inferiors a uns altres camins.

Quant al paisatge, la Plata té molt d’exclusiu. A més dels boscos espessos de roures que hi ha en Sanabria i Orense, a més dels immensos camps ondats de cereals que trobem entre Salamanca i Granja de Moreruela, a més dels olivars i vinyers que veiem a Andalusia i Extremadura, a més dels cultius i boscos d’eucaliptus que s’estenen a La Corunya, a més de tot això i més, hi ha un tipus de bosc que converteixi la Plata un camí únic: la devesa. A Andalusia, a Extremadura, i en el sud de la província de Salamanca, creuem extenses deveses; boscos clars d’alzines on pastan lliurement el bestiar boví i porcí. Són boscos d’una bellesa suggeridora, resultat de la transformació per la mà de l’home de primitius boscos per a l’explotació ramadera extensiva. Les deveses més antigues tenen tres mil anys.

Serà precisament en aquestes deveses on ens trobarem sovint amb bestiar. Alguns exemplars presenten un aspecte inquietant, però no solen immutar-se en veure passar a un caminant. De totes maneres serà millor ser previnguts, no molestar-los ni apropar-nos massa, i més encara en el cas que hi hagi cries. Afortunadament, la Via de la Plata no passa per cap devesa amb toros braus; en cas contrari, possiblement aquesta web no existiria…

Al llarg dels 1.082 quilòmetres de recorregut (sumant les dues variants) el camí passa per 104 poblacions amb serveis, amb una mitjana d’una població amb serveis cada 10,4 km. Cap similitud, per tant, amb la mateixa xifra referida al Camí Francès (5,6 km). No és una dada negativa, però hem de tenir present que la distribució al llarg del camí d’aquestes poblacions és irregular, i, per exemple, a Extremadura, aquesta mitja pansa a ser de gairebé 15 km. Així doncs, no hi ha dubte que en alguns trams no ens quedarà una altra opció que carregar la motxilla amb una mica de menjar i uns quants litres d’aigua. Repassem ara les distàncies més llargues sense trobar ni un bar ni una tenda, que són: de Carcaboso a Aldeanueva del Camno (38,6 km), encara que a meitat del trajecte està el Centre d’Interpretació de Cáparra (es realitzen excavacions arqueològiques) que disposa de diverses màquines expenedores de begudes i snacks; de Castilblanco de los Arroyos a Almadén de la Plata (28,8 km); i, finalment, de Fuenterroble de Salvatierra a Sant Pere de Fregats (28,6 km). Les poblacions més grans per les quals passa el camí són: Sevilla, amb gairebé tres quarts de milió d’habitants; Salamanca, amb cent seixanta mil habitants, i Orense, amb poc més de cent mil habitants. Les altres capitals de província (Cáceres, Mérida i Zamora) no aconsegueixen els cent mil habitants.