Santiago – Muxía, abril de 2023
Si haguéssem de qualificar el viatge d’enguany podríem dir que, d’una banda, ha estat molt gratificant, tant per al grup com per a cadascú en particular; de l’altra, ha estat excel·lent per l’interès dels organitzadors de preparar-lo de la millor manera possible, i s’ha notat.
És difícil recollir les impressions de tots perquè són moltes i estan lligades a les expectatives de cada company i companya; tot i així només calia veure la satisfacció en els semblants cada vegada que s’acabava una jornada per saber que tot havia anat bé.
Cinc dies de caminar i quatre de viatge, plens de sensacions, de creixement personal, de descobertes, d’apropament als altres, de reflexió, de records i de tantes i tantes experiències viscudes.
Dilluns 17 d’abril: Santiago – Zas
Avui hem començat a caminar. I cal dir que en teníem ganes, sobretot els que s’estrenaven. Hi havia il·lusió i desig de complir el propòsit. Havíem passat dos dies junts tancats a l’autobús fent a la vora de 1000 km, temps que havíem aprofitat per fer de tot, però ja estàvem delerosos de posar-nos a fer Camí.
Hem arribat a la praza do Obradoiro poc abans de les 8h. Poca gent encara. Hem fet la pregària, la foto de grup davant les escales de la catedral i de seguida ens hem posat en marxa.
Estàvem contents perquè, de fet, cadascú a la seua manera feia realitat un petit somni.
Les primeres hores sempre són les més animades. Es va descobrint el paisatge, intercanviant impressions amb els companys i, sobretot, fent immersió en esta experiència tan especial que és fer el Camí. De seguida hem guanyat altura i hem dit adéu a les torres de la catedral.
Els que el feien per primer vegada s’han trobat, ja de bon començament, amb els espectaculars boscos d’eucaliptus que ja no hem deixat de veure en tot el recorregut d’enguany.
Sense massa dificultat hem fet els primers km, al voltant de 8, i hem parat a descansar una mica i prendre alguna cosa en el primer bar que hem trobat. Estàvem a Alto do Vento. Després hem acordat fer dos parades més (entre 8 i 10 minuts) per tal de repartir el trajecte en tres trams. Si hi havia alguna cosa que no ens esperàvem era tanta calor com hem tingut a mitjan abril. La forta pujada d’uns dos quilòmetres fins a Alto do Mar de Ovellas s’ha fet llarga i costosa. La recompensa ha estat en arribar a Ponte Maceira. Hem fotografiat el famós pont medieval sobre el riu Tambre de totes bandes, i també la cascada. La frescor de l’aigua ens ha revifat i hem continuat fins a Negreira. A la sortida de la població hem passat pel costat del Pazo do Cotón i en no res (és una manera de dir) ens hem presentat a Zas.
El primer dia sempre costa més perquè el cos encara no està avesat a tants quilòmetres. Ho hem aconseguit amb esforç i voluntat.
A l’hora de dinar hem celebrat els 50 anys de Xavi, el xofer. Impossible acabar l’etapa d’una manera millor.
Dimarts, 18 d’abril: Zas – Abeleiroas
També avui hem sortit al voltant de les 8h. Un dia esplèndid per fer una caminada de 23,8 km. Tots disposats a seguir al mateix ritme que ahir. Ens hem endinsat per boscos exuberants de roures, castanyers i eucaliptus, que ens alimentaven la vista i l’olfacte a la vegada. Quin goig poder gaudir d’esta experiència amb un grup entusiasmat i decidit, atén a les indicacions dels organitzadors i disposat a tot.
Una primera parada reconfortant i a continuar. Encara hem tingut bon temps un parell més d’horetes, però finalment, cap al migdia, el sol ha estat implacable. El grup s’ha allargassat i ha anat continuant, però la conversa anava minvant. Les ombres eren difícils de trobar. Ara ens envoltaven camps acabats de segar. El tram final, rodejar el Monte Aro, ha estat dur. Potser amb menys calor hauríem aixecat la vista i contemplat les valls amb més atenció. Només desitjàvem arribar.
A la tarda Xavi ens ha portat fins a la desembocadura del riu Xallas, les aigües del qual s’aboquen al mar formant una espectacular cascada. Mentre fèiem fotos i xarràvem al nostre aire, ningú diria que el matí havia estat tan cansat.
Era evident que el dimarts havia deixat petja en els nostres cossos, sobretot per la calor dels últims quilòmetres, i en lloc d’estar més forts perquè havíem superat el segon dia, dubtàvem si seríem capaços de resistir esta tercera etapa, que, a més, era la més llarga (25,8 km). Les circumstàncies ens han afavorit perquè hem tingut l’ocasió de triar entre fer tota l’etapa tal com estava previst o bé escurçar-la uns 6 km ja que l’autobús ens havia deixat en un alberg situat justament a esta distància del començament. Uns més apressats i els altres aprofitant per fer més parades hem completar l’etapa.
La calor ha afluixat i una brisa suau ens ha acompanyat tot el camí. També cal dir que estàvem més alts. El boscos omplien els pendents de les muntanyes de l’entorn i ens han acompanyat gairebé tot el camí. Estàvem frisosos de saber com seria la pronunciada baixada abans d’arribar a Cee, però l’hem superat amb nota.
A la tarda encara hem aprofitat per voltar per Cee, el municipi més gran de la costa da Morte, això sí, sense fer tard.
Avui, una etapa esperadíssima: l’arribada a Fisterra. La mica de fresqueta ha estat ideal per a revifar-nos de la calor dels dies passats. Trobar-nos al costat del mar ens ha reconfortat. Quina meravella de boscos de pins i eucaliptus pendent avall fins gairebé vora mar. Ho teníem tot a tocar: mar i vegetació. Avançàvem delerosos d’arribar a Fisterra i al mateix temps gaudíem d’una caminada per paisatges tan singulars. I quan estàvem a tocar del poble, hem parat per perpetuar el moment amb una foto de grup amb la magnífica platja de fons. Estàvem eufòrics perquè els nostres propòsits s’anaven complint i ens satisfeia viure el moment tan lloable d’haver fet Camí junts. Però avui havíem de continuar fins a Castrexe per tal que l’ultima etapa no fos excessiva. I ho hem fet com cada dia, superant el cansament dels últims quilòmetres i arribant amb bon humor fins al final.
El colofó del dia ha estat a la tarda quan hem anat al far de Fisterra a buscar el Km 0. Hem anat amb l’autobús. Ha costat trobar la fita sense ningú al voltant. Tothom volia una foto de record. Hem estat una estona fruint del paratge tranquil·lament, apropant-nos al far i retenint les vistes per poder-les recordar sempre.
Últim dia de caminar. Unes ganes immenses de poder complir l’objectiu d’arribar fins al final. Hem començat amb la mateixa il·lusió de cada dia. Tot el recorregut era d’una bellesa superba, amb d’eucaliptus altius, roures esplendorosos i falgueres que omplien el sotabosc com una catifa refulgent. I com cada dia també hem fet les parades que ja teníem sincronitzades dels altres dies, però no del tot, perquè, com no podia ser d’una altra manera, la pluja ens ha sorprès una mica abans d’acabar. En una petita construcció abandonada hem pogut traure les capelines i seguir endavant. Hem arribat vora la Costa da Morte ben remullats. Giràvem el cap cap a l’esquerra per retindre la imatge d’este mar sempre embravit. Malgrat la pluja ens hem fotografiat amb el cartell de Muxía a l’entrada de la població i tot seguit hem anat fins al santuari da Virxe da Barca, on també hem fet una foto de grup aguantant el xàfec. Segurament les abraçades per haver arribat al final sans i estalvis haurien estat més fogoses, però regalimàvem per totes bandes.
Dissabte, dia 22 d’abril: la tornada a casa
Avui ens esperava una jornada especial com a pelegrins: assistir a la Missa del Pelegrí a la Catedral de Santiago. La pluja ens ha agafat de ple mentre ens hi dirigíem a peu pels carrers de la ciutat. Abans de començar la celebració hem escoltat atentament un dels concelebrants quan ha anomenat les nombroses nacionalitats dels pelegrins assistents. Ens ha omplert de joia quan s’ha referit al grup de pelegrins procedents de la ciutat d’Amposta.
Hem seguit la missa amb devoció i en acabar ens hem acomiadat de Santiago amb l’última fotografia de grup a la capital compostel·lana vestint la samarreta de la nostra associació.
Ens n’anàvem amb les maletes plenes de vida viscuda amb intensitat. També amb la Fisterrana i la Muxiana, testimoni de la nostra caminada.
Ens esperaven dos dies fins a arribar de nou a casa nostra amb l’experiència d’una setmana intensa de caminar, conviure i compartir la vida amb els amics i amigues que enguany hem pogut fer l’etapa de Santiago a Muxía.
+ fotos: https://photos.google.com/share
Vídeo-muntatge realitzat per Jesús Serrano: https://drive.google.com/file
